Shakyamuni

 

Al Buda històric se l’anomena en sànscrit Siddhartha Gautama i també Shakyamuni (el savi de Shakya). L’epítet Buda (el Despert) li fou atribuït pels seus deixebles després de la seva il.luminació. 

 

Siddhartha era fill del raja de Kapilavastu, a la frontera que avui separa Nepal de la Índia. Va néixer probablement l’any 563 aC. Els nombrosos escrits tradicionals que relaten la seva biografia el presenten com un cas exemplar. La veritat històrica, però, es perd en el temps donant lloc a una biografia simbòlica d’acord amb el recorregut espiritual i la doctrina ensenyada per Buda.

Arrelat en la tradició ascètica índia, l’experiència de Siddhartha neix de la recerca d’una via que permeti escapar de la presó del cicle de renaixements (samsara) determinats per la llei del karma. Com en d’altres escoles índies, el coneixement és el vehicle fonamental per arribar a la lliberació del samsara, però a diferència d'altres escoles la manera per aconseguir-ho està arrelada en les Quatre Nobles Veritats:

  1. La vida és sofriment.

  2. La causa del sofriment és la ignorància que porta a la cobdícia i a l’odi. 

  3. És possible sobrepassar el sofriment: és la pau o el nirvana reaitzat quan la ignorància, la cobdícia i l’odi deixen de dirigir-nos. 

  4. Hi ha una via per arribar-hi que comporta vuit aspectes: la comprensió justa, el pensament just, la paraula justa, l’acció justa, la manera de vida justa, l’esforç just, l’atenció justa i la meditació justa.

 

Siddhartha va probablement realitzar la il.luminació (bodhi) l’any 528 aC, a l’edat de trenta-cinc anys, esdevint un buda (un il.luminat) i alliberant-se així del cicle dels renaixements. La tradició data aquest esdeveniment la primera nit de lluna plena del mes d’avril-maig i el situa sota un ficus (Ficus religiosa), prop de l’actual Bodh-Gaia, a l’estat indi de Bihar. 

 

Després de la seva il.luminació, Siddharta va recórrer durant més de quaranta anys la plana del Ganges transmetent el seu ensenyament a nombrosos deixebles.

 

La majoria d’historiadors daten la mort de Siddharta l’any 483 aC, a Kusinara, a l’actual Kushinagar, a l’Índia, quan tenia vuitanta anys com a consequència del menjar que amb tota bona intenció li havia ofert un ferrer anomenat Cunda. Les seves últimes paraules van ser:

“ Ara, monjos, us dic: tots els fenòmens estan subjectes a la

desaparició.  Esforseu-vos veritablement.”

Hans Wolfgang Schumann, Le Bouddha historique, 1982, Sully

"Roda del dharma" que representa representa els ensenyaments del Buda sobre les Quatre Nobles Veritats.  
Ficus religiosa
 

Taisen Deshimaru (1914-1982)

 

Descendent d’una família de samurais dels voltants de Saga a l’illa de Kyushu, la més meridional de l’arxipèlag japonés, Taisen Deshimaru es va casar, va tenir tres fills i va fer una carrera d’economista, abans de ser ordenat monjo, als cinquanta-un anys, per ordre del seu mestre Kodo Sawaki, poc abans de la mort d’aquest últim. Als vint-i-dos anys, Taisen Deshimaru va trobar aquest monjo errant i tot seguit va esdevenir deixeble seu. Però Kodo Sawaki sempre li va refusar l’ordinació: calia que primer visqués la vida.

Dos anys després de la mort del seu mestre, a finals del 1967, Taisen Deshimaru va arribar a París. Ben aviat alguns deixebles es van reunir al voltant seu i ell es va dedicar completament a la seva missió: introduir el veritable zen a Europa, no pas per discussions il.lustrades sobre el zen, sinó per la pràctica: zazen. A la seva mort el 1982, Taisen Deshimaru havia ensenyat el zen a alguns milers de deixebles vinguts de diferents països, havia fondat unes dezenes de dojos i el gran temple de la Gendronnière, prop de Blois, i finalment havia implantar sòlidament el zen a Europa.

 

Avui, seguint el seu vot, els seus deixebles més propers, esdevinguts els seus successors, continuen a perpetuar el seu ensenyament, la majoria dins de l’Associació zen internacional, princialment, Meiho Michel Bovay, Roland Yuno Rech, Dokan Raphel Triet, Guy Mukoho Mercier…

Jacques Brosse, Les maîtres zen, 1966, Albin Michel, p. 32

 

Kodo Sawaki (1880-1965)

Als cinc anys, Kodo Sawaki va perdre la seva mare i a vuit anys el seu pare. Va ser adoptat per un amic del seu oncle, un home “que només creia en el tabac i el sexe”. Als tretze anys, Kodo Sawaki havia de treballar per menjar. Va esdevenir un guarda a sou dels jugadors en un districte de joc. Quan va veure la mort d’un vell en un prostíbul, es va avergonyir de la seva manera de viure. Ajudat per una família generosa, va decidir esdevenir monjo, però el sacerdot shinshu (escola de la Terra pura), a qui s’havia adressat, li va aconsellar d’anar cap al zen. Als setze anys va anar a peu a Eihei-ji, el principal monestir del zen Soto. Li va costar molt fer-s’hi admetre, fins i tot com ajudant de cuina, i així es va iniciar al zen. Després va portar una vida errant i va rebre l’ordinació de Sawade Koho Osho, cap d’un temple de Kyushu.

Durant la guerra xino-japonesa del 1904-1905 Kodo Sawaki va ser tan greument ferit que, tingut per mort, va ser tirat en una fosa on el van trobar pocs dies després. A vint-i-nou anys va començar estudis de filosofia a l’escola de Horyu-ji a Nara, després va esdevir assistent al temple de Yosen-ji. Quan es va adonar que la pràctica de zazen havia quasi desaparegut a Japó, es retirà desil.lusionat en una ermita abandonada on va viure durant uns anys, fent zazen dia i nit i estudiant el Shobogenzo del mestre Dogen.

De retorn a la societat, va assumir diferents funcions en diversos temples, va ser instructor de zen a la universitat búdica de Komazawa el 1935, després godo (encarregat dels monjos) a Soji-ji, el segon gran monestir zen Soto. Però aquell a qui després s’anomenaria “Kodo el sense casa”, perquè refusava instal.lar-se en un temple i viatjava sempre sol, va ser sobretot un monjo errant a la manera d’abans. Ensenyava allà on li demanaven, donava conferències tant a les universitats com a les presons, feia fer zazen als laics com als monjos. Kodo Sawaki va esdevenir molt popular, sobretot després de la guerra, i va ser considerat ben aviat com el restaurador del veritable zen. Als vuitanta-tres anys va caure greument malalt i va haver de retirar-se a Antai-ji a Kyoto, temple que ell havia convertit en un lloc de pràctica pura. Allí va morir el 21 de desembre del 1965.

Jacques Brosse, Les maîtres zen, 1966, Albin Michel, p. 309

 

Budisme Mahayana

 

Cap a l’any 200 aC, es va començar a desenrotllar a la Índia un nou corrent dins de la tradició budista. Aquest corrent és anomenat Mahayana (el Gran Vehicle). “Maya” vol dir “gran” i “yana” vol dir “vehicle”, la qual cosa evoca que l’ensenyament budista és el vehicle que ens pot portar més enllà, cap a l’altra riva, per sobre del riu del sofriment. Per oposició, els seguidors de l’Antiga Escola de la Saviesa van rebre el nom de Hinayana (el Petit Vehicle), on “Hina” vol dir “petit”. La nova visió que expressava el corrent Mahayana es presentava com un medi (vehicle) superior per a la realitzacio de l’ideal budista, en comparació amb l’antiga via de l’Hinayana.

 

Els motius de l’aparició del corrent Mahayana són diversos i generalment motivats per la tendència a donar una interpretació més liberal de la tradició budista i de les escriptures (sutras), a obrir les portes als laics i a les dones, i per ser menys estricte en la interpretació de les regles disciplinàries

 

L’ideal individualista del corrent Hinayana, que segueix un camí personal de salvació, indiferent a la humanitat extraviada en la ignorància, el corrent Mahayana el substitueix per una motivació altruista, donant gran importanca a la compassió del bodhisatva (la persona del despertar) que arriba al despertar per restar en el món, per tal de ajudar tots els altres éssers que encara són en el sofriment. Tanmateix, el budisme Mahayana estén els límits del pensament antic afegint el concepte de la vacuitat de tots els fenòmens i aportant la noció de la universalitat de la natura de Buda, segons la qual tots els éssers sensibles tenen la natura de Buda.

El budisme Mahayana, que es va desenrotllar al costat de l’Hinayana, sovint en els matexos monestirs, va conèixer una difusió ràpida a tota Àsia. És probable que els Mahayanistes només comencessin a superar els Hinayistes cap a l’any 800 aC, quan el budisme estava de cap a caigua a l’Índia i el Mahayanisme estava estenent-se cap a Xina, Japó i el Tibet. Avui en dia el budisme Hinaya es conserva sobretot a Ceilan, Birmania, Cambodia i Siam.

 

Els corrents més importants que s’han desenrotllant en el budisme Mahayana són la via compassiva de la Terra Pura i la via del coneixement de si mateix del Chan/Zen.

                  Dojo Zen de Girona - Gran Via Jaume I, 44, 3er-2a B, 17001 Girona